Algunes de les coses que ha suposat el congrés de la gent gran

Un procés de participació real i efectiva
Unes 200 persones han participat i puc certificar que de forma activa: fent propostes, crítiques, reflexions i tot amb l'objectiu de millorar la situació de la gent gran a la ciutat de Mataró.
Ho vam dir des d'un principi, aquest congrés no suposava una cosa aïllada sinó que tenia sentit amb tot el que s'havia treballat fins el moment en l'àmbit de la gent gran. Els canals de participació de la gent gran, el consell i les tres comisions constituides, ens han portat cap aquest congrés, que d'alguna manera ha marcat un punt d'inflexió en les polítiques d'envelliment a Mataró i ens condueixen amb força i decisió cap al futur.
El procés previ al congrés -reunions amb entitats i qüestionaris- ha preparat adequadament la celebració d'aquests dos dies. S'ha escoltat la veu de tota la gent gran de Mataró, o millor dit les veus ja que representen un col.lectiu molt divers i tal com vam dir en el congrés seria més adequat parlar de les "gents grans" per referir-nos a la seva pluralitat.
Ara és el moment que el consell assessor que ens va ajudar a organitzar l'esdeveniment faci un seguiment exhaustiu de les seves conclusions -que hores d'ara s'estan tancant- per fer-les arribar als congressistes després que aquests vàren proposar una declaració de intencions prèvia a les conclusions al final del congrés.


Detectar els nous reptes i les noves oportunitats que representen l'envelliment.
Efectivament, l'envelliment de la nostra ciutat - també del país i de tota Europa- ens representa un gran repte. Un repte perquè moltes d'aquestes persones necessitaran ajuda per viure a casa seva de forma autònoma, o bé necessitaran algun altre tipus de servei de centre de dia o residencial, per citar els més comuns. També haurem de fer front a la fragilitat d'alguns dels nostres grans ja sigui fruit de la precarietat econòmica o bé fruit de la seva situació personal, psicològica i emocional. I donar resposta a fenomens encara encoberts com és el cas dels maltractaments.
Però alhora l'envelliment ens aporta molta riquesa. Ja que un sector de la nostra població pot posar a disposició de la resta de la societat la seva experiència, la seva saviesa. Per això com va dir Gil Calvo en la conferència inaugural és important que la gent gran es faci valdre i es situi al espai social que li correspon. Doncs bé, poder arribar a la jubilació en unes bones condicions és important per un mateix -perquè es pot fer el que un més desitja i que potser no es podia fer fins el moment- però també es pot fer en favor de la col.lectivitat. I aquí és on la gent gran pot demostrar la seva vàlua, el seu potencial i demostrar als més joves que són necessaris.

Pensar en una ciutat oberta a la gent gran
Les àrees de benestar social i salut no són les úniques que poden dissenyar el Mataró de i per la Gent Gran. Cal entendre aquest procés des de la transversalitat i des de la integralitat de les diferents polítiques municipals. Així l'urbanisme ha de pensar en que l'espai públic també sigui accessible i de qualitat per la gent gran. La cultura i l'esport també han de pensar en adequar serveis per aquest col.lectiu. I L'educació, que alguns defensem que és un procés al llarg de la vida, també l'hem de pensar en aquesta etapa senior. O també la mobilitat que ha de facilitar els desplaçaments de la gent gran per la ciutat sobretot afavorint el transport públic però també els desplaçamanets a peu, ja que en una ciutat del tamany de la nostra és possible i els beneficis que comporta per a la salut en tant que exercici físic són remarcables.
He citat alguns exemples però n'hi ha molts més. No hi ha polítiques locals neutres ja que totes determinen en un grau o un altre la posició de la gen gran en els municipis.

compartir, construir i proposar millores
La política per i amb la gent gran que els darrers anys ha impulsat l'Ajuntament de Mataró ha situat la gent gran com objectiu preferent dins les polítiques socials. Així hem vist com s'ha promocionat darrerament l'envelliment actiu a la ciutat consolidant els canals de participació o bé quasi doblant els casals municipals de la Gent Gran. També en l'àmbit del suport a l'autonomia personal i atenció a les dependències hem vist experiències pioneres com l'Agència d'atenció a la gent gran que ha permés donar un pas de gegant en atenció domiciliària a la ciutat amb persones majors de 65 anys passant d'una cobertura del 2% al 7% actual. O bé la Fundació Hospital que s'està convertint en un referent de les entitats sociosanitàries i que dóna suport a les famílies i persones cuidadores. I L'agenda per la solidaritat local com a compromís de la ciutat per promoure la solidaritat entre els conciutdans que més la necessiten. Això està molt bé però sabem que no n'hi ha prou. I la gent gran ens demana i exigeix més per això volem seguir millorant, i construint més benestar pels nostres grans.

Un fort compromís de l'Ajuntament de Mataró
No hem de tenir por a l'emancipació dels nostres grans. Alguns aquests dies m'han dit: Ostres! Quina feinada i quina complicació el que suposa això del congrés de la gent gran, no? I a sobre amb el conferenciant que els heu portat. Quasi proclama la revolució de la Gent Gran! Doncs sí, d'això es tracta. La gent gran ha estat oblidada i arraconada de la nostra societat i mica en mica el col.lectiu es va posicionant cap a les quotes de poder que li pertoquen i que assolirà en els propers anys quan la pressió demogràfica decantarà la balança clarament cap al seu costat. Això més o menys es produirà quan la generació del baby boom arribi a la tercera edat. Mentre, s'està caminant. Per això són important esdenveniments com el que ha tingut lloc a Mataró i polítiques actives d'envelliment positiu. I el compromís d'escoltar, millorar, refer, o fer de nou algunes polítiques de gent gran és bàsic. Així ho va expressar el mateix alcalde al referir-se a la incorporació dels temes plantejats pels nostres grans en el congrés en els propers programes de govern municipal.
No es farà res de l'àmbit de la gent gran sense comptar amb la gent gran. Només vull acabar agraint de tot cor la particapació de la gent gran, ja que una vegada més han demostrat l'estima per aquesta ciutat, que després de molts anys de treball per aixecar-la encara pensen en seguir treballant per ella. Perquè se l'estimen.

Carme Figueras s'estrena a Mataró presidint els premis GIMM

Acte emotiu el que ha presidit la recent consellera -no fa ni una setmana del seu nomenament- de Benestar i Família Carme Figueres en la 7ª edició dels premis GIMM. Un any més i ja en plena consolidació d'aquests premis, la Fundació GIMM reconeix a institucions i persones la tasca feta en favor de les persones amb discapacitat. El mes de maig ja s'ha fixat en l'agenda de la ciutat aquest acte que s'organitza amb tota la rigurositat i esforç. Cada any es fa més difícil triar els guardonats ja que les possibilitats són moltes i tots tenen els seus mèrits. Enguany el jurat popular per triar la persona ha sigut la novetat, i el públic va triar Manuela de Madre per la tasca de donar a conèixer la fibromiàlgia i fatiga crònica que ella mateixa pateix. Les seves paraules alhora de recollir el premi han estat properes i amb molt sentiments i sens dubte han fet que l'edició d'enguany hagi sigut emotiva. El dolor físic i moral de les persones que pateixen la fibromiàlgia, el no reconeixement oficial de la classe mèdica, i el cóm superar aquestes barreres i limitacions per viure en la màxima normalitat possible han estat algunes de les reflexions que ha compartit aquest matí la Manuela. Que déu n'hi do la força i voluntat que està demostrant aquesta dona amb el seu treball de parlamentària. I sobretot el paper que hi ha jugat amb l'Estatut. L'empresa guanyadora ha estat COGAMI per l'eficaç treball que estan duent a terme en favor de la inserció laboral de les persones amb discapacitat a Galícia. La institució guardonada ha sigut l'Ajuntament de Barcelona que ha recollit el premi el regidor Narvaez i que ha aprofitat per explicar la tasca feta -d'Ajuntament i entitats- des del 1992 fins ara que ha portat a Barcelona ser de les ciutats més accessibles del món. El mitjà de comunicació guanyador d'enguany ha estat Diagonal TV que produeix la sèrie televisiva de tv3 "Ventdelplà". I han recollit el premi la Mar Ulldemolins i en Roger Pera -germà del meu company Ivan- pels papers respectius de persona discapacitada i rehabilitador. Tot i que no segueixo la sèrie em consta de la preparació, professionalitat i màxima rigurositat amb el que fa el paper la Mar.
Un any més el GIMM a través d'aquests actes fa que s'en parli de la discapacitat sensibilitzant la població i animant les institucions a fer bones pràctiques. El GIMM també avui i de la mà de l'hàbil Miquel Guardiola ha fet que la consellera hagi situat en la seva nova agenda com a primer tema la discapacitat.
Per molts anys aquesta tasca de promoure la justícia social i la igualtat de le persones amb disacapacitat.
Gràcies

Tot a punt pel Congrés de la Gent Gran

Els dies 18 i 19 de maig es celebra el primer Congrés de la Gent Gran de Mataró. I dic primer saltant-me intencionadament el títol oficial, perquè estic convençut que hi haurà altres edicions d’aquest congrés en un futur. La força i el potencial de la gent gran és enorme i no només perquè cada vegada són més i viuen més anys, sinó pels valors que representen (saviesa, experiència, respecte, transmissió...) i perquè la nostra societat els necessita, i en els moments actuals encara més.
Històricament tant en la nostra cultura com en d’altres s’han viscut etapes on el col.lectiu de la gent gran ha tingut un paper de màxima rellevància, tant en les decisions polítiques com és el cas de l’Imperi Romà o els consells d’ancians de la Grècia més antiga, com en el funcionament quotidià d’altres societats siguent un col.lectiu molt respectat i tingut en compte. Malauradament en les nostres cultures occidentals actuals no tan sols la gent gran ha perdut aquesta rellevància sinó que se’ls ha intentat apartar de la inclusió a la nostra societat, com si ser vell no estigués de moda, o fos una cosa lletja o bé no ven –bé això últim ja s’està canviant gràcies a l’avidesa de la societat de consum-. Precisament de tot aquest tema i de com es capgirarà la situació mitjançant la revolució de la gent gran, ens parlarà l’expert que hem convidat. Enrique Gil Calvo teoritza sobre la mobilització que durà a terme aquest lobby de pressió situant-se allà on els correspon. El poder gris copsa totes aquestes idees en un llibre molt interessant d’aquest catedràtic de la Complutense, que serà l’expert que farà la conferència inaugural del congrés.
El congrés tractarà dos grans blocs temàtics que es desenvoluparan en un format de taules rodones molt participades, enriquides i plurals en quant els punts a tractar. D’una banda la taula rodona que tractarà sobre el suport a l’autonomia i atenció a les persones amb situació de dependència i d’altra una taula rodona que tractarà la temàtica de l’envelliment actiu. Comptem amb tres periodistes significatius que moderen las taues rodones: L'Ana Lasaga i en Pep Andreu. I en Justo Molinero que ens acompanyarà en l'apartat de conclusions del Congrés.
El congrés també comptarà amb estrenes interessants com és el cas de l’exposició “Recuperem la nostra història Mataró anys 30” o “les caixes de vida a Mataró” una experiència intergeneracional.
Hem volgut que el congrés sigui un veritable fòrum de participació de la nostra gent gran de la ciutat, i on ells mateixos participin en el disseny de les polítiques de gent gran que s’han de dur a terme a la ciutat de Mataró els propers anys. D’aquí que el que fem sigui un congrés amb unes conclusions del mateix aprovades pels seus participants i no unes jornades especialitzades o un altre tipus d’acte. La metodologia del congrés serà activa, dinàmica i participativa i puc garantir que ningú s’avorrirà...
El congrés de la gent gran no és un bolet. El congrés de la gent gran és l’abans, ja que tot el que s’ha fet en aquesta ciutat en l’àmbit de la gent gran és molt destacable: Agència de Gent gran, Pla Integral de la Gent gran, Consell municipal i les seves comissions... I és el futur pel que significa de compromís, de treball de ciutat per la gent gran els propers anys. Per tant aquest congrés no es significa com una activitat extraordinària, sinó com un punt més en el camí fins ara recorregut i que vol compartir i millorar el futur d'aquest col.lectiu d’una manera compromesa.

Mataró, primer territori que serà Agència de Salut pública de Catalunya

La setmana passada la Generalitat de Catalunya convocava els tècnics municipals dels ajuntaments del Maresme i els tècnics de salut del mateix Departament de la Generalitat (primària, salut pública, i hospitalària). El motiu de la convocatòria era explicar als agents principals en què consisteix l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPC) i especialment la seva aplicació en el Maresme central.
Aquesta prova pilot de l'ASPC s'emmarca en la voluntat del Govern de la Generalitat de dur a terme una reforma de la salut pública. Perquè durant molts anys aquest àmbit de la salut ha sigut la germaneta pobre del sistema sanitari. La tendència centrohospitalària feia que el protagonisme i sobretot els recursos se'ls enduguessin els hospitals. I això responia a una manca de visió integral de salut que l'actual govern està corregint.
L'àmbit de la salut pública abarca precisament, tot el que té a veure abans de que un trepitgi l’hospital. I per tant compren la protecció de la salut: inspeccions, controls a establiments alimentaris, llocs d'ús públic, legionel.les, entre altres. La promoció de la salut: el foment d' hàbits saludables com l'alimentació i l'exercici físic. I la prevenció de la salut: estar alertes, prevenir i minimitzar els riscos per la salut: consum de drogues -tabac i alcohol les més perjudicials pels consums més generalitzats. Però ull amb la cocaïna que avui ha estat notícia- o la salut sexual amb greus problemes com el SIDA, embarassos no desitjats, o malalties per transmissió sexual, per citar els principals.
Doncs bé, la reforma de la salut pública que la Generalitat preveu passa per treballar més colze a colze amb els ajuntaments, millorant les coordinacions i integrant i compartint competències. També pretén assegurar l'equitat en el territori i per tant que la cartera de serveis de l'ASPC sigui igual per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, visquin on visquin, i no com fins ara que en alguns municipis es vigilava la legionel.la, per exemple, i en d'altres no. Representa un pas endavant per la millora de la salut de la població amb el compromís polític de passar de l'1% actual del pressupost sanitari a ser el 4%.
Les properes setmanes aquest projecte pilot començarà a caminar i esperem que no s'aturi ja que l'èxit del mateix en el nostre territori, suposarà que l'ASPC sigui una realitat per tot el país.

Fi del govern tripartit

El que malament comença malament acaba. Sé que és fàcil dir-ho a "toro" passat però una mica sí que es veia a venir. I durant els darrers mesos encara més. El govern catalanista i d'esquerres de la Generalitat de Catalunya del qual molta gent hi havia dipositat la seva il•lusió i esperança de canvi ja va tenir una arrencada complicada amb l'anada de Carod a Perpinyà. I al llarg d'aquest temps un seguit de despropòsits l'han anat modelant com un govern amb polèmiques, no cohesionat, i excessivament en el punt de mira mediàtic.
Hi haurà molt de temps d'ara en endavant per fer anàlisi d'aquest govern -i del que passarà les properes setmanes- però fent una valoració ràpida i personal -amb tota la càrrega de subjectivitat i militància política- atribueixo tot l'enrenou majoritàriament a ERC per la immaduresa que ha demostrat com a partit de govern i per jugar un doble paper de voler estar a dins i fora del govern. Coincideixo plenament amb les paraules d'en Ramon Bassas en la presentació de l'acte 2 anys de governs socialistes. Acte que ha servit per donar comptes i explicar a la ciutadania el què s'ha fet. Aquest rol exercit de manera continuada per part d'ERC els ha portat a ser apartats del govern i conseqüentment posar fi al govern anomenat tripartit. Com sempre es compleix la màxima de que les esquerres no s'entenen i acaben dividides mentre la dreta té la tendència a unir-se - ja pateixo per Prodi!-. Tot aquest mal ambient que ha causat ERC entra en una fase crítica a partir de la foto Zapatero-Mas amb l'estatut, que els d'esquerra no saben contrarestar i es deixen emportar per l'atac de gelosia.
Arribats aquí, aquest govern ja no té més recorregut i són tantes les coses que han anat sumant que el NO d'ERC a l'estatut és el detonant de la crisi. És clar que tothom té dret a posicionar-se amb l'estatut, però el govern de Catalunya amb un tema tan clau no pot estar dividit. Pasqual Maragall només ha tingut com a possible sortida el cop de timó donat, encara que aquest segelli la seva liquidació presidencial. Comparteixo l'anàlisi que fa en Francesc-Marc Álvaro assenyalant que és la fi del pospujolisme. I és que després de 23 anys de CIU i Pujol el govern que teníem fins ahir era el del canvi, l'alternatiu, el que encetava una nova etapa. Però aquest govern en concret no ha quallat, no ha pogut ser. I aquest govern pospujolista que havia de durar tants anys -Maragall assenyalava 8 anys per poder desplegar una acció de govern òptima- ha durat tant sols mitja legislatura. Una de les conclusions que arriba Álvaro es refereix a la incompatibilitat entre PSC i ERC. I potser sí que existeix aquesta incompatibilitat dels dos partits fruit de la concepció de país. Per uns el país és la nació catalana dins l'Espanya plural i pels altres la nació catalana que ha de ser independent. I aquest punt de partida diferent, segurament entre d'altres no ha permès un govern unitari i cohesionat.
A partir d'ara ves a saber que passarà, perquè ni el millor guionista de novel•la política hagués escrit unes pàgines tan rebuscades com les que s'han escrit fins ara. Interpreto que aquesta crisi ens portarà a un enduriment i escalfament de les relacions polítiques amb l'objectiu de rendibilitzar al màxim les properes convocatòries electorals. CIU ha viscut la seva pasqua particular, ja que ha passat d'estar políticament morta a ressuscitar. I el PSC intentarà fer palesa la seva hegemonia política ara més que mai ensenyant els resultats d'aquests dos anys -perquè tot i la crisi l'acció de govern ha estat molt positiva- i recolzant-se en la seva fortalesa de la política municipal.
El que personalment em preocupa més és el descrèdit que pot provocar aquesta situació a la política -que no només als partits polítics- i al nostre sistema de institucions democràtiques. I em preocupa que moltes de les persones que s'havien il•lusionat amb aquest nou govern acabin desencantades.

Acaba la vaga de metges i guanya la ciutadania

Finalment s'ha acabat la vaga de metges amb un acord signat. Que sens dubte coneixent la Marina Geli i en Carles Manté: " lo que se dice se hace", bé en aquest cas el que es signa es fa. I com sempre i com en tots els acords fruit de llargues negociacions cap de les parts ni perd ni guanya. Però en aquest cas penso que acaba gunyant tothom, ja que moltes de les reivindicacions -justes- dels metges, ja formaven part del pla de treball de la conselleria i el conflicte ha portat a accelerar la seva consideració.
Dels acords més importants destaca la creació -a finals de mes- del Consell de la Professió Mèdica, òrgan amb capacitat de consulta i participació activa conjuntament amb els equips directius, i que constitueix un fòrum de relació permanent entre els metges i l'administració sanitària. Aquest consell quan es constitueixi establirà un pla de recursos humans per tal d'ajustar les plantilles a les necessitats actuals.
També s'han acordat les millores retributives dels metges -que representen 680 milions d'euros durant els propers tres anys-, així com les millores organitzatives d'hores de treball que permetran major conciliació de vida familiar amb la laboral.
Cal destacar per últim el nou estatut MIR que suposa importants millores salarials.
Ja cal que les altres comunitats autònomes vagin prenent nota, ja que aquestes reivindicacions es donaran també amb tota probabilitat a la resta de l'estat. I això, perquè les condicions dels metges a Espanya estan molt per sota de la resta de països europeus.
Totes les parts celebren els acords que han posat fi al conflicte, però sobretot la ciutadania i concretament els 400.000 pacients afectats pels 7 dies de vaga són els que sens dubte agraeixen l'esforç de les parts i alhora exigeixen el dret a rebre els seveis públics de salut que els pertoca.
La consellera i companya Marina Geli ha conduit la situació de la millor manera posible i ha sabut mantenir l'equilibri entre la responsabilitat que suposaven els dies d'aturada mèdica i les negociacions amb aquest col.lectiu oferint cotrapartides justes i no cedint a peticions impossibles com el conveni exclusiu dels metges, ja que això hagués suposat desmuntar el "castell de naipes" del sector sanitari.
La consellera compartia moltes de les peticions dels metges, que de fet responen en gran part a la situació real de Catalunya, que ha passat de 6 milions de persones a 7'25. Es tractava d'una qüestió de temps. I la vaga el que ha fet és avançar-lo.

Contra els rumors racistes i xenòfobs interessats

Avui s’ha presentat a Mataró l’exposició “Murs, trenquem tòpics per la convivència”. Una exposició de SOS Racisme que tindrem a la ciutat fins el 17 de maig i que es troba a l’Institut Miquel Biada – institució que sempre s’ha preocupat pels temes socials més enllà dels educatius- i que s’emmarca en el treball del grup de convivència com una de les activitats del Pla Integral de Cerdanyola.
És un bon moment per obrir aquesta exposició a la ciutadania de Mataró, ja que s’escau amb una de les 5 línies prioritàries que l’Ajuntament de Mataró està impulsant en temes d immigració. Es tracta de la sensibilització a la població autòctona, una línia de treball que pretén explicar i informar sobre la realitat del tema migratori i promoure la convivència front actituds –moltes vegades provocadament interessades- que poden generar racisme i xenofòbia.
L’exposició ens parla dels tòpics sobre la immigració des d’un punt de vista global. I com en molts casos es relaciona immigració i terrorisme, delinqüència i màfies.
Durant la inauguració, aprofitant aquest tema central de l’exposició, m’he volgut referir als tòpics/rumors que corren per la ciutat de Mataró. Per exemple, que l’Ajuntament paga els tiquets de les compres als supermercats que fan els immigrants. O bé que l’Ajuntament dóna pisos als immigrants. O un altre que diu que no cobrem els impostos als comerços regentats per immigrants –aquest en concret em fa gràcia ja que xoca per complert amb la fama d’afany recaptador de l’Ajuntament- o l'última que he sentit: que es paga els "cotxets" dels nens als immigrants. Bé, doncs aquestes afirmacions que es poden sentir per la ciutat són completament falses. I ho puc dir amb la doble condició de regidor de Nova ciutadania i de regidor de Benestar Social, que es qui acaba signant totes les ajudes socials que es fan a la ciutat per part de l’Ajuntament.
Esperem que aquesta exposició sigui un element més que ajudi a desmentir alguns falsos rumors que corren, o millor dit que algú amb molt mala intenció fa córrer. Des de l’Ajuntament també podrem fer més accions en aquest sentit gràcies a les subvencions que hem rebut de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Treball i Afers socials. Aproximadament 500.000 euros és la quantitat que ha pogut obtenir Mataró per treballar la integració social dels immigrants i les polítiques d’acollida i recepció. Aquesta aportació econòmica és important per la quantia, però sobretot és important perquè per primera vegada es dóna suport als municipis en un tema tan delicat com aquest. Un tema que el món local no té competències per llei, però on el fenomen es dóna a la proximitat: a les comunitats de veïns, places, barris i escoles. El govern Zapatero ha fet un gir en aquestes polítiques de suport als municipis que tenen més immigració creant una partida de 120 milions d’euros l’any 2005 i ampliant-la fins a 182 milions pel 2006.
Amb aquests recursos doncs, afavorirem la integració social i la convivència per evitar al màxim que aquestes situacions de tòpics i rumors acabin alimentant la violència, com per desgràcia s’ha donat en el cas reiterat de Castellar del Vallès.

Participació activa alhora de construir l'Agenda per la Solidaritat Local

El passat dissabte es va celebrar la primera jornada participativa de l'Agenda per la Solidaritat Local. Aquesta jornada representa un moment important en tot el procés d'agenda, ja que després de quatre mesos d'anàlisi, entrevistes amb entitats i persones referents de la solidaritat a la ciutat, s'han pogut trobar totes les entitats -que han volgut participar- per definir la darrera fase de l'Agenda abans de santes: El compromís de Mataró per la solidaritat.
Els 6 grups es van fer entorn 6 temes que cada coordinador i secretari va intentar recollir l'opinió de les entitats en unes conclusions:

1. Sensibilització i informació a la ciutadania i institucions del que significa la solidaritat.
2. Promoure la solidaritat mitjançant el voluntariat.
3. Incrementar la donació solidària.
4. Afavorir l'intercanvi solidari.
5. Fomentar la solidaritat en l'entorn més proper.
6. Educar en els valors solidaris.

Només cal agrair a la cinquantena de persones que van participar en la jornada. Sens dubte el fet d'assistir tot el matí d'un dissabte aquestes jornades ja ens indica de quin tipus de persones i entitats estem parlant. És clar que amb aquest interés i motivació l'Agenda tirarà endavant. I de fet aquesta és l'essència de la proposta: ni l'Ajuntament, ni la Fundació són els protagonistes d'aquesta iniciativa, sinó el conjunt d'entitats de caire social i sociosanitari de la ciutat, que fent xarxa, promovent civisme -un valor íntimament lligat a la solidaritat, ja que és molt difícil que en la vida d'una persona només s'en practiqui un de sol-, faran que la ciutat defineixi quin és el seu compromís de solidaritat vers la seva ciutadania, fent de Mataró una ciutat més cohesionada, amb majors quotes de convivència i intentant créixer cada any en aquests reptes.
L'agenda per la solidaritat local es troba en un moment de màxima construcció. Es pot participar a través de les entitats, de la Fundació Hospital, inclòs a través de les noves tecnologies.
Dissabte passat també vam poder visionar un parell de spots publicitaris sobre la solidaritat a Mataró. La idea és poder arribar a tota la ciutadania. I no només als de sempre... que ja no poden ser més solidaris! Perquè no passi allò del mossèn que renyava per no assistir a missa però ho feia als adeptes de cada diumenge.

Ple municipal del mes de maig

El ple celebrat ahir va ser concorregut per força públic, que això sí, quan va acabar el punt de l'ordre del dia que els interessava van deixar la sala del mig buida amb la única presència dels periodistes locals. Que com a bons periodistes es van quedar fins el final.
L'apartat de declaracions institucionals com no ens espavilem una mica tots els grups acabarà siguent una cosa entre apàtica i "s'ha de fer perquè toca". I és que ahir el Grup municipal d'ERC no li va sortir massa bé. I tant el tema de les seleccions catalanes que si haguessin volgut haguessin trobat més suports, com el tema dels empresonats cubans van oferir un panorama de propostes que necessiten millorar.
Cal destacar el punt en que es va tractar les cases del Callao. El regidor Valls, bon regidor i bona persona, - i encara que és oposició no em cou dir-ho- va fer una intervenció massa tècnica i a vegades donava la sensació de que feia més d'advocat que de regidor, i que l'alcalde era el jutge és clar. L'alcalde va ser molt clar i precís. Aquestes cases no es tiraran a terra, entre d'altres motius perquè formen part de la història de la ciutat. I el projecte d'obres que s'esta treballant un cop acabat es discutirà amb els veïns. Intervenció el màxim d'entenedora i sobretot transmetent confiança i voluntat política de diàleg amb els veïns afectats. També va puntualitzar que si aquelles cases encara estaven dempeus era gràcies al pla General del 1996, ja que el de 1977 planejava tirar-les a terra.
El punt estrella del ple i que va provocar l'assistència d'alguns botiguers va ser una pregunta del PP que demanava explicacions sobre la decisió de permetre l'obertura dels comerços el dilluns de fira. Els motius de queixa eren que no s'havia escoltat prou la veu dels botiguers, quan aquest tema es va tractar a l'àgora -l'espai de participació comercial- i les opinions estaven dividides. I també que això podia representar un precedent que podia acabar permetent obrir per les Santes, amb el que significa també d'impediment de conciliar la vida familiar i laboral i no gaudir del dia de fira. Bé el que em sorprèn més de tot plegat és la reacció de Unió de Botiguers (UB), fent un manifest i anant al ple amb cartells de protesta, ja que no s'escau en una entitat comercial potent com és UB en una ciutat comercialment també potent. També va sobtar la intervenció d'una altra entitat representant de comerciants en contra de UB.
Penso que UB hauria d'haver jugat altres cartes i les desavinences amb l'IMPEM potser no han estat prou contrastades, debatudes i participades - A Quants establiments s'han consultat? I que representen del total de la ciutat?- La situació no es troba en absolut en un punt mort on únicament caben accions d'aquest tipus. La situació és clarament reconduible. La UB també ha de veure i explicar als seus socis l'aposta del govern municipal per l'activitat econòmica, dedicant més de 600.000 euros a través del PDES, impulsant l'atracció turística de la ciutat, i planificant un comerç de ciutat fort i consolidat.
La UB sap de la prioritat i aposta política que fa el govern respecte el comerç i no ha de caure en la política de la pancarta. S'han de sumar tots els actius en una política forta de comerç de ciutat. L'èxit comercial ( de tots i per a tots) està més en la unió d'esforços que en accions com les d'ahir en el ple .
No es tracta que el dilluns de fira s'obriran els comerços i prou. Sinó que darrera la proposta està l'Ajuntament impulsant i recolzant els comerciants perquè sigui un dia, comercialment, fructífer i aprofitant les visites de gent d'arreu de la comarca. L'Ajuntament està obert ha seguir parlant i el tarannà de la regidora hi ajuda, però el govern municipal també ha de prendre decisions polítiques per tal que el comerç es situi allà on tots desitgem i sigui una font de riquesa i ocupació per a la ciutat.
Un altre pregunta del PP demanava explicacions sobre la disminució de mossos d'esquadra a la ciutat. I aquí es va fregar la ratlla de la irresponsabilitat. Ja que el mateix PP fent referència al passat va acusar els socialistes d'irrresponsables, quan precissament va ser tot el contrari i en Baron, llavors regidor de la policia, va veure com es suprimia la meitat de la plantilla de policia nacional -per part del Govern Aznar- quan encara no s'havien desplegat els mossos (i així vam estar uns quants mesos!). Evidentment la reacció va ser de responsabilitat absoluta no esbombant aquella situació -perquè la percepció és vital en seguretat- i va treballar per resoldre-ho. Sense explicar-ho. En fi, la resposta aquesta pregunta del PP la van haver d'explicar unes quantes vegades entre Bassas i Baron. No es que hi hagi hagut disminució d'agents sinó que havia agents que al no tenir el seu futur destí desplegat es van distribuir entre les comisaries que ja funcionaven. I després han marxat a on els tocava. Va quedar prou clar, si més no a còpia de repetir!
Pel que fa al Congrés de la gent gran -que per la seva importància hi dedicaré alguns post les properes setmanes- curiosos els dubtes del PP perquè demana que es busquin fòrmules de finançament del congrés i quan els explico que les partides pressupostàries que disposem des de l'Ajuntament provenen de subvencions, i que s'està treballant amb força l'esponsorització s'abstenen.
Sorprenentment CIU ara s'obsesiona amb les "manuntencions" com deien textualment en la pregunta, és a dir amb els dinars i cofee break del congrés. Volen que es redueixi per reduir els costos del congrés. Curiosa petició dels que han estat donant "dinar gratis" durant 23 anys als congressos de gent gran que feia la Generalitat de Catalunya. Doncs a Mataró no! EL congrés per a la gent gran de la ciutat és gratuit pels avis, però els que es quedin a dinar s'ho pagaran de la seva butxaca.

Bona intervenció del Govern amb el pacte educatiu

La setmana passada en un acte del PSC vam poder conèixer de primera ma en què consisteix el Pacte Nacional per l’Educació. Contradient el que alguns poden pensar d’aquest tipus d'actes organitzats per partits polítics -ho típic: són sectaris...- sempre he pensat -abans que no militava enlloc i ara- que són interessants ja que et permeten conèixer projectes polítics importants explicats per agents que hi participen en primera línia.
L’acte va ser moderat pel Remigi Herrrero i van participar en Francesc Colomé, director de Planificació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat i en Ricard Aymerich, president de la Federació de Moviments de Renovació pedagògica.
Aquest pacte és important pel grau d’acord i consens en que s’ha arribat –de tots els implicats només un sindicat no va acabar sumant-se- en els temes educatius més rellevants del nostre país. I també és important en el moment que s’ha signat, moment de grans canvis socials (immigració i globalització) i de plena immersió en la societat del coneixement.
Vull destacar que aquest acord permet començar a caminar cap a un sistema escolar únic, que trenca amb els riscos del sistema dual –pública /concertada- que seriosament començàvem a patir. I en aquest sentit l’horitzó que es dibuixa és de confiança i tranquil·litat, sobretot pels pares que alhora de triar escola ho podran fer lliurament sabent que el sistema educatiu és únic i amb les garanties de servei públic (equitat i qualitat). De la mateixa manera que el sistema sanitari és únic però amb diferents proveïdors. I parlant de salut em ve al cap quan la Marina Geli, molt abans de ser consellera ja apuntava aquesta idea quan anomenava la concertada com a “concertada pública” reforçant la idea de servei públic que havia de ser. En aquest sentit penso que el pacte assenta les bases per començar a treballar en aquesta direcció i deixar de banda històries passades de rancúnies, de menysteniments cap a la concertada i de clientelismes en favor d’algunes concertades.
El pacte també parla de la importància de les famílies. I en aquest sentit penso que és bàsic que les famílies tornin a recuperar el paper de primers responsables de l’educació dels fills. Segurament caldrà més eines i més suport a les famílies. Però aquest punt és bàsic per començar a “curar” certs símptomes importants: pares incomunicats de fills adolescents, violència familiar de fills capa pares, i altres tipus de trastorns familiars.
El paper dels ajuntaments, que com en el cas de Mataró sempre ha sigut molt actiu, ha de tenir més protagonisme i rellevància com administració educativa. Tant pel fet de la proximitat en la gestió i conseqüentment a priori per ser més eficaç i eficient, com pel que comporta de participació de tota la comunitat educativa (alumnes , AMPES, associacions del barri....) i d’altres programes municipals adreçats als serveis a les persones i que necessiten de la tranversalitat amb l’escola. Finalment el pacte també parla de l’organització dels centres –necessiten més autonomia- i del professorat i la importància de “cuidar-lo”, ja sabem les situacions problemàtiques d’aquest col·lectiu i els seus riscos. Així que ara és hora de “mimar”, en el sentit més professional de la paraula, als educadors dels nostres centres.
Aquest pacte representa un gran acord polític i social que dóna estabilitat i solidesa perquè Catalunya afronti els reptes educatius dels propers anys. I no només es tracta de voluntats i paraules maques, sinó que el Govern de la Generalitat ja ha anunciat una partida de 1.200.000.000. euros per fer el pacte realitat, al marge de tots els recursos econòmics que la Generalitat ja hi destina pel funcionament del sistema (corrent, inversions....)
Considero que aquest pacte – i sobretot les seves conseqüències- és un dels pilars importants de l’obra del Govern Maragall. Ja abans de ser president de la Generalitat anunciava que aquesta seria una prioritat de govern quan deia “barris segurs i escoles dignes” . Lamentablement, aquesta bona música no ha pogut escoltar-se amb nitidesa perquè hi ha molts sorolls de tambors de fons. Massa. Dins i fora.

Menys comunió a l'Església

Ahir el Periódico obria el seu diari amb el tema del dia dedicat a la pràctica religiosa. Concretament informava del descens de les comunions dels nens i nenes, o millor dit de mares i pares que decideixen que els seus fills l'han de fer. Només la meitat dels nens i nenes catalans fan la primera comunió. I aquesta davallada de 8 punts percentuals respecte el 1995 (54’8%) confirma la percepció generalitzada que hi ha de que la gent va cada vegada menys a missa. Curiosament a la resta d’Espanya tot i que la pràctica religiosa també ha baixat, la diferència està en que la tradició religiosa es va mantenint i les comunions es situen a un 74%.
Un dels motius que apunta el diari, a banda del progressiu procés de secularització de la nostra societat, és que hi ha menys infants i per tant també és lògic que les comunions hagin baixat. Però una altra qüestió que no apunta el diari és que segurament ara hi ha infants de procedències religioses diferents a la catòlica que abans no hi havia. El que sí diu és que en el cas dels sud-americans de profundes conviccions religioses, no van a missa perquè aquí no es veuen obligats com en els seus països d’origen.
La notícia també es fa ressò de la denúncia de les associacions de defensa dels consumidors, que apunten que any rera any es va apujant la “parafernàlia” que acompanya les cerimònies religioses arribant als 3.000 euros el que pot arribar a costar l'esdeveniment. Evidentment, fer els banquets, els vestits de comunió, els regals o inclòs regalar viatges – es veu que es posa de moda eurodisney! – no formen part de la pròpia celebració cristiana. Més aviat tot el contrari, ja que tenint en compte valors evangèlics com la pobresa, la senzillesa o l’humiltat, aquestes modes consumistes no s’emmarquen en el sentit més religiós de la comunió. El consumisme pur i dur des de fa temps ha entrat en el temple, evocant aquell passatge de Jesús amb els mercaders.
I d’una darrera dada que ens informa el Periódico és que només un 5% dels joves va a missa. Informació que es desprèn de la Fundació Santa Maria, i que dic jo que amb aquests resultats no se’ls pot acusar de parcials i que han escombrat cap a casa.
Per una banda cal comprendre tota aquesta informació en un context de societat en procés de secularització des de fa uns anys. I on la separació entre l’Estat i l’Església ha quedat ben delimitada. I això és una bona notícia per a tothom per a creients i pels que no ho són. I per l’altre una de les grans conclusions és la constatació de l’enorme separació que hi ha entre la jerarquia eclesiàstica i els cristians de base. Que fa que mica en mica la gent es vagi desencissant del “creure” amb l’Església. En definitiva els valors evangèlics de la majoria de cristians no coincideixen amb la pràctica i la direcció dels que manen a l’església, cada dia més conservadora, i que potser s’ha mundanitzat excessivament en els aspectes de poder econòmic. Avui que ha començat el període per fer la declaració de renda veurem si aquesta minva de practicants litúrgics també es correspon als que practiquen la creueta a la casella del IRPF.

Reus, Rubí i Mataró acorden millorar la prevenció del consum de drogues mitjançant observatoris municipals

Quan des de l’Ajuntament diem que en algun servei o programa municipal la ciutat ha estat capdavantera, ho diem sobretot pensant en la millora que suposa per la ciutadania, però no es sol dir en cap sentit competitiu respecte d’altres municipis. Això és el que ha passat amb l’Observatori Municipal de Consum de Drogues (OMCD) que vam posar en marxa l’any 2002. En aquell moment ja vam anunciar que innovàvem amb aquell nou instrument i que justament aquesta setmana l’hem ofert perquè el puguin utilitzar els Ajuntaments de Rubí i Reus.
L’OMCD és un sistema de informació estable que ens permet conèixer quina és la incidència de consum de drogues a la ciutat. El fet de comptar amb aquest instrument permet poder reforçar i prioritzar les polítiques de prevenció més adequades a la situació real. Ja l’any 2002 vam ser el primer municipi en posar en marxa aquest instrument si exceptuem Barcelona –que com quasi en tot no és comparable amb la resta- i dèiem que era convenient que d’altres ciutats impulsessin aquests observatoris i així poder fer una tasca interciutats de comparar-nos, compartir, treballar conjuntament etc.. Quatre anys més tard aquella voluntat s’ha convertit en una realitat amb l’acord que hem pres les tres ciutats.
Aquests instruments són uns bons sistemes que en el moment actual, on preocupen certs consums de la població més jove, permeten conèixer a fons aquesta realitat per tal d’ajustar al màxim els programes de prevenció que duem a terme els ajuntaments. Si a més tenim en compte la voluntat política de la conselleria de salut de governar la sanitat amb els Ajuntaments a través dels futurs Governs Territorials de Salut i l’Agència de Salut Pública de Catalunya – que el Maresme Central serem el primer territori en assajar-ho- aquests observatoris prenen més sentit encara amb el valor que representa un instrument local d’aquest tipus.
Vam explicitar en el conveni que vam signar els tres municipis que esperàvem que d’altres es vagin incorporant en un futur, això ens permetrà comparar-nos, col.laborar, millorar i créixer en la prevenció. Penso que això serà possible una vedada més gràcies a la Diputació de Barcelona que amb la propera xarxa que vol posar en marxa de prevenció de les drogodependències segur que molts municipis es fixaran en aquests observatoris locals.
Precisament aviat es presentarà l’informe 2005 de l’OMCD que ens dirà en quina situació estem i on hem de posar els accents de la prevenció.

Cap a la Xarxa local d'atenció a la dependència

Ahir es va celebrar el 4º consell General de la Xarxa local de serveis d'atenció domiciliària (SAD). Des del 2003 que es va posar en marxa aquesta xarxa, formada per la Diputació de Barcelona, ajuntaments i consells comarcals ha plogut, però sobretot el context ha canviat molt. En aquests moments ens trobem a pocs mesos de l'aprovació de dues lleis que marcaran un abans i un després dels sistema de serveis socials al nostre país. Evidentment em referiexo a la llei de dependència i la de serveis socials.
Aquesta xarxa va néixer en un moment on els ajuntaments estaven molt sols i la Generalitat, administració amb totes les competències de benestar, no liderava les polítiques socials a Catalunya. Aleshores cada ajuntament es va organitzar com va poder i/o com va saber pel que fa als serveis d'atenció domiciliària. Aquests són serveis de competència municipal des que l'any 1997 la Generalitat els va traspassar al món local sense recursos com acostumava a fer en aquella època.
Per tant, aquesta xarxa liderada per la Diputació neix per impulsar els serveis d'atenció domiciliària que han de prestar els ajuntaments. Entre altres coses la xarxa ha aportat molts recursos als ajuntament, tan econòmics com tècnics, i ha servit per orientar i guiar el desplegament dels serveis de proximitat en un moment on tots coincidíem que eren una prioritat, però ni els recursos ni la política de la Generalitat ens havien acompanyat fins al moment.
L'èxit de la xarxa el certifiquen tant el nombre de membres adherits (304) com els recursos econòmics destinats que aquest any s'han incrementat un 37% arribant als 4 milions d'euros. També cal destacar el component d'igualtat territorial que s'ha treballat des de la xarxa, prioritzant l'àmbit rural, que es trobava en condicions de major necessitat.
Del que ofereix la Xarxa cal destacar el servei local de teleassitència que fruit del conveni signat entre la FEMP i l'IMSERSO s'han pogut quadriplicar el nombre de telealarmes i s'han posat en marxa unitats mòbils, que a partir de les visites als domicilis asseguren tant el seguiment a la persona que viu sola com el bon funcionament de la teleassistència. També cal assenyalar el suport a les famílies cuidadores a través dels tallers formatius, grups d'ajuda i l'edició d'una guia, i el programa respir que facilita un temps de descans o bé pot donar resposta a una situació imprevista que es pot trobar la persona cuidadora.
Destacar per aquets any 2006 que la Xarxa ha creat un Forum de dependència per als regidors de benestar social, com a espai de intercanvi, aprenentaatge i innovació i el proper projecte Telèfon d'atenció a les 24 hores, que l'Ajuntament de Mataró ja tenia previst posar en marxa enguany conjuntament amb un carnet de la Gent Gran, i que evidentment el fet que la Diputació el tingui en cartera ens facilitarà el finançament del mateix.
Però sobretot la gran novetat és l'anunci que va fer la diputada en el sentit de transformar aquesta Xarxa local SAD en una Xarxa local de la dependència. Com sempre la Diputació de Barcelona atenta i oportuna als contextos, i evidentment també com sempre Mataró ho aprofitarà, com vam fer amb el PRODEP, per consolidar el nostre projecte de ciutat -que conformen l'Agència i la Fundació Hospital- alhora de d'oferir solucions a les situacions de dependència de mataronins i mataronines.

Més serveis per a les persones amb discapacitat psíquica al Maresme

(foto: Fundació El Maresme)
La Fundació El Maresme és sens dubte una de les institucions de iniciativa social més importants de la ciutat i comarca. No solsament per l'objectiu d'atendre el col.lectiu que és la seva raó de ser, les persones amb discapacitat intelectual, sinó perquè durant molts anys i en l'actualitat du a terme uns serveis públics que si no ho fes direcatment la Fundació ho hauria de fer l'administració pública. Seria doncs la Generalitat qui hauria de prestar aquests serveis socials especialitzats ja que són de la seva competència.
Per tant l'agraïment i reconeixament ha de ser doble en el sentit de que si no fos per la Fundació no sabríem cóm ni quants serveis es prestarien, i d'altra banda el fet de que els presti li dóna un valor afegit com a institució especialitzada en aquest àmbit amb tots els "plusos" que això comporta.
Aquesta institució ha passat bons moments però també d'amargs. Concretament un moment crític de la institució fou quan es va descobrir que el seu ex-gerent i un altre treballador feia anys que venien estafant a la institució. Si l'estafa per se és repugnant quan aquesta afecta a una institució social i específicament a persones amb discapacitat psíquica la indignació és completa. Suposo que el fet de ser el patró de la Fundació representant l'Ajuntament em va tocar el paper de "destapar" la trama, en un moment molt delicat fent que l'ex-president convoqués una junta extraordinària, quan dues persones em van explicar les sospites i després vam poder confirmar alguns dels indicis.
Després de 5 anys la Fundació El Maresme s'ha refet bé d'aquella situació i podríem dir que ens situem en un moment bo i interessant per aquesta entitat. Tota aquella crisi ara està en mans dels tribunals i sembla ser que el procés està ben encaminat perquè es faci justícia. L'entitat també està equilibrant la seva situació econòmica i també es prepara per créixer més i així donar serveis a més persones amb un nou Centre Ocupacional.
Aquest nou centre estarà ubicat a Argentona i serà un edifici caracteritzat per la seva funcionalitat i especial cura pels aspectes socials i mediambientals. Aquest projecte està finançat per la Generalitat de Catalunya amb un 50%, que ja tocava aquesta implicació del Govern de la Generalitat! Perquè des del 2002 que es fa la demanda no ha sigut fins ara que s'ha obtingut resposta. També hi col.laboren l'Ajuntament d'Argentona -cedint els terrenys-, la Fundació ONCE i l'obra social de Caja Madrid. La mateixa Fundació El Maresme completa el finançament amb recursos propis.
Aquest ha sigut un esforç més del tercer sector suplint la mancança de serveis de l'administració pública i poc abans que la llei de dependències es posi en marxa i comenci a resoldre situacions. Aquest projecte és fruit de moltes institucions i persones però sobretot vull destacar el paper del president Isidor Gil i de la gerent Maria Carme Maltas, que han estat el "tiquet" artífex i possibilista de que aquest projecte aviat -que començaran les obres- sigui una realitat.
Els seus usuaris i tot el que representa aquesta institució s'ho mereixen. Després de la tempesta arriba la calma ... i el progrés.

Dia del municipi

(foto:Quico Melero)
El passat 19 d’abril es va celebrar per primera vegada el dia del municipi. Una novetat que ha introduït el govern de la Generalitat de Catalunya, donant una mostra més del seu municipalisme i no ho dic bàsicament pel fet de dedicar-li un dia sinó per fets concrets –“obras son amores”- com la proposta dels governs territorials de salut, les 30.000 places d’escoles bressol –i aquestes van en serio!-, o la llei de barris per destacar les més rellevants i que suposen un canvi polític important alhora de treballar pels i amb els municipis. Aquesta aposta municipalista del govern autonòmic està liderada pel seu president, Pasqual Maragall, qui des de sempre ha s’ha cregut això de la proximitat i “la devolució” com acostuma a dir. Maragall també va anunciar una futura llei de municipis que suposaria l’assentament de les bases del municipalisme en l’àmbit polític i institucional d’aquest país.
A Mataró vam poder commemorar aquest dia en un acte amb la presència de Manuel Bustos, president de la Federació de Municipis i alcalde de Sabadell. D’aquest acte vull destacar tres elements.
Per començar des de l’àmbit local ens trobem cada vegada davant de situacions més complexes, i demandes noves –ja siguin competència municipal o no- per part de la ciutadania. Per tant una de les primeres reflexions és que per donar respostes eficaces a aquestes demandes els ajuntaments necessiten més recursos i d’altra banda es necessita també adaptar les organitzacions i la gestió aquesta nova realitat.
L’altre aspecte és la honestedat política. Després dels fets gravíssims de Marbella es van sentint alguns rumors, o alguna musiqueta de fons de que “a tot arreu” “ si més o menys” . Doncs davant d’aquesta rumorologia interessada i desacreditadora de la classe política cal reivindicar la honestedat, la transparència i la vocació de servei públic al ciutadà que tenim la majoria de responsables electes dels ajuntaments. N’estic més que convençut d’això, de la mateixa manera que també ho estic de que alguns deuen tenir altres interessos però aquests són una minoria i la justícia tard o d’hora dóna amb ells.
L’última reflexió és la relació que hi ha entre les actuacions municipals i valors com la solidaritat, la sostenibilitat, la justícia social... Però sobretot i la finalitat última de tota l’acció local és la convivència. És el que mobilitza tot l’ajuntament.
Perquè la convivència és allò que permet que siguem alguna cosa més que residents d'una ciutat.

L'art de l'espectacle versus l'art de Maquiavel

(VENTURA & COROMINA)
En pocs dies hem vist com Silvio Berlusconi ha perdut dos partits fonamentals. Ahir el Barça trencava la ratxa invicta del Milan en San Siro des de 2003, però sobretot el partit perdut més important fou el que varen jugar els ciutadans en les eleccions italianes. Il cavaliere a punt de perdre el sobrenom pels intents tramposos després de no pair la derrota electoral va muntar el circ que ens té acostumats la dreta quan perd eleccions. L'esquerra de l'olivera ara té la responsabilitat de capgirar la situació de la mateixa manera que ho va fer el PSOE a partir del 14 de març de 2004. Ara entenc l'obsessió italiana pel fenomen ZP que omplia pàgines dels mitjans de comunicació i que inclús va arribar a crear programes de televisió. De totes maneres Silvio ha perdut el que ha perdut però no oblidem que és l'amo de molts dels mitjans de comunicació italians i que el seu poder econòmic és enorme. L'ànsia de poder d'aquest home deu ser semblant a la que anhelaven els emparadors romans per aquelles terres en èpoques passades.
El bon moment culé i les derrotes de Berlusconi em van fer pensar en la relació que hi ha entre el futbol i la política. De fet, aquests dies en la premsa hem anat trobant articles que en feien referència i el mateix alcalde Baron en un post també relaciona aquests dos mons.
I és que a vegades dóna la sensació que alguns partits de futbol emulen les guerres històriques amb la gran diferència que ara no es compten els morts sinó els gols i que amb els de l'altre bandol avui pots anar a fer una cervesa per comentar el partit. Els derbis barça-madrid per exemple donen aquesta sensació. El futbol durant molt temps també ha estat "l'opi" del poble i en periode franquista tota la repressió, i les pèrdues de llibertats, s'havien de canalitzar per algun lloc.
Quan el futbol es barreja amb partits polítics el coctel és perillós i són paradigmàtics casos com la propaganda de Marbella en les samarretes de l'Atletic de Madrid o les requalificacions que l'Ajuntament de Madrid (PP) va fer beneficiant descaradament el club merengue, que li va suposar uns injecció econòmica important per la qual van permetre fer fixatges clau -o no tant amb la perspectiva del temps-, podríem seguir amb més casos del "Regne" de València dignes de creació d'una assignatura en la carrera universitària de ciències polítiques en l'àrea troncal de la corrupció.
La relació entre el futbol i la immigració és un terreny molt més positiu que l'anterior, convertint-se en aquest cas el Barça en un fenomen clau de integració social i donant compliment aquell paràgraf de l'himne: "... tant es val d'on venim si del sud o del nord..."
El futbol és un esport espectacular i popular -en el millor sentit de la paraula ja que només cal una pilota-. I que per cert, s'ha de practicar més ja que com ha apuntat el ministeri de sanitat cal combatre el sedentarisme i que l'esport més practicat sigui veure partits per televisió.
El FC Barcelona està exhibint aquesta temporada joc i espectacle. El joc d'equip i l'estil d'aquest és la clau que sumats a l'art i màgia de Ronaldinho produeixen el fenomen blaugrana actual. Sens dubte aquests moments creen afició i si es porten amb formes correctes des de la col.letivitat creen convivència.
Una de les claus del Barça que el fan ser més que un club és que no té Berlusconis, ni partits polítics que l'ajudin. I això el fa ser de tots.

Per a reflexionar

Aquests dies de setmana santa a banda de descansar i canviar d'ocupacions -que ja convenia després dels primers mesos de l'any ininterromputs de feina- per una part important de la població també tenen un sentit religiós. Pels cristians és temps de pregària, de recolliment i finalment de joia pasqual. L'esperitualitat d'aquests dies entre d'altres coses suposa també el poder pensar amb un mateix en el sentit més metafísic del terme. Aquest exercici, evidentment , també es pot fer des d'una altre creença i des de la laicitat.

Malauradament en la nostra societat actual sembla que cada vegada més costa trobar-se amb sí mateix -masa sorolls-, reflexionar, interioritzar sobre la pròpia vida, en definitiva, d'exercir d'ésser humà i de pensar des de la crítica constructiva sobre la vida d'un mateix.
Hem passat de la societat industrial que al meu entendre tampoc afavoria la reflexió personal, donat que l'objectiu preferent era la producció complint un munt d'hores laborals -algú després va aprofitar l'espiritualitat en aquest terreny dient que el treball "dignificava"-, i l'ordre i disciplina de la socitetat moderna estaven enfocats clarament a engreixar la maquinària capitalista.
En la societat actual, l'era de la informació i del coneixement, encara és més complicat. Per començar tenim un "mare magnum" de informació que cada vegada envaeix el nostre pobret i limitat cervell -i a sobre segons els experts no l'utilitzem més que un 8% del seu potencial- i ens trobem també en una societat que exalta excessivament els sentits com el plaer sexual, el consum de drogues, el culte al cos... I amb això no dic que siguin coses dolentes per se, però si en moltes vides únicament trobem això, la trajectòria de buidor, de vides d'aparador que passen, que l'epicentre és consumir per ser feliç, el desenllaç és fatal.
El nostre dia a dia tampoc ajuda massa a les reflexions personals. Despertador, dutxa, cafè, treball, trucada, ...estrès!
Per tant un dels meus pensaments aquests dies de setmana santa ha estat la importància de l'autoreflexió i el pensament crític que les persones creients poden trobar en els espais religiosos, però que les persones no creients també tenen moltíssims espais "laics" que fomenten aquesta activitat. En definitiva, es tracta que cadascú des de la seva condició realitzi un dels millors exercicis per a un benestar personal i una bona salut mental. És el millor medicament per combatre les malaties mentals emergents (depressions, trastorns de personalitat...), i per evitar caure en "consums" compulsius. Trobar-se a sí mateix i poder anar dirigint la pròpia vida, formant part d'una comunitat (família, ciutat, país...)per intentar cercar la felicitat , cadascú allà on cregui que la pot trobar, però que sigui una opció escollida personament.

Mataró presenta Rocafonda, El Palau i Santes Escorxador a la convocatòria de la llei de barris de la Generalitat

(foto: Quico Melero)

En el darrer ple municipal del mes d'abril es van poder tractar molts i importants temes, però dels més rellevants i estratègics sens dubte fou el projecte que vàrem aprovar per presentar a la llei de barris.
Es tracta d'un projecte amb un cost total de 13.000.000 d'euros dels quals es demana la subvenció del 50% a la Generalitat de Catalunya i la resta mitjançant aportació municipal. El projecte presentat ja al Departament de Política Territorial i Obres públiques marca una estratègia de intervenció que podríem abarcar en dos grans eixos:

• Habitatge i espais públics.
  
• Cohesió social i connectivitat urbana.
  

Pel que fa a l'Habitatge constitueix sens dubte la prioritat nº 1 de tot el que volem fer en aquest territori. De fet els temes entorn la vivenda han sigut àmpliament debatuts i demandats en el sí del consell territorial, en la comissió mixta d'Habitatge i ho desenvoluparem en el futur grup de treball que es constituirà poperament per anar seguint aquest tema. El projecte que presentem aposta per multiplicar les actuacions de rehabilitació que ja proposa la Generalitat: façanes, instal.lació d'ascensors, i reparació d'elements comuns dels edificis. També es prioritzarà l'adquisició d'habitages per part de l'Ajuntament per consolidar el Parc Municipal d'habitatges, així com el foment de la mediació entre propietaris i potencials llogueters. Aquestes voluntats polítiques es tradueixen en una sèrie de programes amb un pressupost de 2.000.000 d'euros i representen el 16% de la totalitat del pressupost del projecte presentat.
Pel que fa als espais públics té especial rellevància la proposta del Parc Urbà de Rocafonda i una plaça cívica al seu costat, que representa un guany pel barri d'11.000 metres quadrats de zona verda.També pel que fa a zona verda destacar la recuperació dels talussos de la riera de St. Simó. Altres rehabilitacions i reurbanitzacions són la Ronda Cervantes, la Plaça Joan XXIII, l'avinguda Perú i el grup Les Santes.

És important assenyalar que en aquest àmbit hi ha un conjunt d'actuacions públiques - Pintor Estrany, aparcament Palau, nova escola bressol, nou equipament colla castellera...-ja programades i d'altres que ho estaran en els propers mesos i que sumen un total de 20 milions d'euros d'inversió municipal i que no entren en la proposta de llei de barris, tot i que sí ens ajudaran a treure millor puntuació en la convocatòria, ja que es té en compte l'esforç inversor complementari.

Pel que fa l'eix de la cohesió social -l'altre prioritat d'aquest projecte- representa un conjunt ampli de 13 programes socials amb un pressupost de 2.250.000 euros i que volen potenciar la convivència i el coneixement mutu entre tots els veïns, prioritzant l'atenció social a les dones, infants i adolescents, i possibilitant que la gent gran pugui viure a casa seva oferint suport a la seva autonomia i atenent les situacions de dependències. L'altre gran aposta que fem en aquest apartat té aveure amb la connectivitat urbana. Els nous equipaments que es construiran -la biblioteca i el casal de la dona- estaran ubicats en els barris però són equipaments de ciutat. El que pretenem doncs és intercanvi de fluxe de població i moviements de tot Mataró capa aquest territori.

Finalment en aquest segon eix també hi ha una línia de treball entorn el comerç i l'activitat econòmica amb la finalitat de potenciar el comerç de barri. Covertint l'eix comercial en un centre comercial a cel obert. També es vol aconseguir la centralitat comercial de ciutat i comarca amb l'oferta d'una tipologia comercial de valor afegit.

Aquest projecte el presentem perquè volem millorar les condicions urbanístiques i residencials d'aquests barris i per incrementar la cohesió social així com la connectivitat amb la resta de la ciutat.
Vull destacar el procés participatiu que ha hagut alhora de construir aquest projecte. Penso que ha sigut un paradigma de participació ciutadana el cóm s'ha treballat des del consell territorial. Precissament aquest consens aconseguit amb totes les entitats alhora de tancar la proposta, conjuntament amb el treball tècnic ben elaborat i tramat -amb el suport de la Fundació CIREM- fan que presentem un bon projecte.
El projecte es va aprovar en el ple per unanimitat. CIU va mostrar la seva preocupació per si no s'ens concedia la subvenció, per això els vam contestar que és ferm el compromís del govern municipal de tirar endavant aquest projecte en el cas que no arribés la subvenció. I el PP en la línia que ens té acostumats va dir que presentar-nos en aquest projecte significava reconèixer el fracàs del pla integral. I jo em pregunto: fracàs del pla integral amb uns fons europeus que van suposar una inversió pública de 6,5 milions d'euros? Què ens dirien doncs si no haguessim aconseguit aquesta subvenció europea? I quin riscos i degradacions de més tindrien aquests barris sense els ajuts europeus de l'any 2001?
En tot cas caldrà també anar fent memòria perquè no s'ha actuat abans en aquests barris. I perquè CIU i PP van votar en contra de la proposta de llei de barris que va presentar el grup parlamentari socialista durant la passada legislatura.
Avui tindrem temps de debatre a fons la llei de barris amb les associacions de veïns i l'oposició en el programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró. Ara toca esperar que la Generalitat resolgui aquesta convocatòria en la que nosaltres hi anem amb totes les ganes però sobretot amb la convicció i solvència d'haver presentat el millor projecte possible.

Dia mundial del Parkinson

(dibuix d'Abraham Silbertein pacient d'Hospital de Clínicas)
Jo sí crec en els dies mundials de, i en els dies internacionals de. Bàsicament perquè és la manera d'anar informant i sensibilitzant de les moltíssimes causes que hi ha en aquest món. Evidentment que les causes són per anar-les treballant al llarg de l'any, però està bé que un dia en concret li prestem la màxima atenció i el zoom mediàtic -en aquest cas molt més fluixet que en d'altres- enfoqui per donar informació. Que és una manera de que la gent estigui més informada no hi ha cap dubte, si hagués una enquesta del coneixement de la població sobre les problemàtiques sociosanitàries fa 10 anys i la comparessim avui els resultats saltarien a la vista.
Avui li toca al Parkinson, la segona malaltia neurodegenarativa que afecta la població en general (1/1000) i la població major de 65 anys (2/1000). En aquesta malatia progressiva les cèl.lules van perdent dopamina. Això povoca en els afectats una sèrie de símptomes importants: moviments involuntaris, tremolors, rigidesa, i inestabilitat postural entre d'altres.
No hi ha cap tractament que curi el Parkinson. Els tractaments que avui tenim -farmacològic i quirúrgic- i altres novetats són per anar portant els símptomes de la malaltia el màxim de controlats possibles i per anar retardant la tendència progressiva de la malaltia. Pel que fa al tractament farmacològic és important haver diagnosticat el malalt el més aviat possible i la dispensació dels farmacs és molt personalitzada ja que cadada malat té les seves característiques i evolució, i pel que fa al tractament quirúrgic -només s'opera al Hospital Clínic i a Sant Pau- no assegura el èxit tot i que en molt pacients cada vegada més és més efectiu -no per curar el pacient sinó per mantenir-lo-. El repte per tant és aturar la progressió de la malaltia i la prioritat d'actuació es centra en la investigació per arribar a conèixer el que tots desitgem, quin és l'origen d'aquesta malatia i sobretot trobar les solucions per arribar a la curació.
Un altre aspecte més social de la malaltia és la situació en la que es troben les persones afectades. Quines conseqüències psicològiques i cóm repercuteix en l'àmbit laboral. Un cop més ens hem de referir a la llei de dependències per resoldre aquestes situacions. Però en aquest nivell també cal destacar el paper que juguen les associacions de persones afectades. El poder-se associar diferents persones per causes comuns: informar i sensibilitzar la població, donar suport a les persones que pateixen la malatia i els seus familiars,... Això és el que fa temps du a terme l'Associació de Parkinson de Mataró. Ubicada a l'Hotel d'entitats de la Fundació Hospital desenvolupa aquesta tasca. Aquesta entitat la setmana passada va voler organitzar una sèrie d'actes en el marc del dia mundial.
Des d'aquí vull agrair la tasca d'aquestes persones, socis, voluntaris, col.laboradors... que fan possible que a Mataró s'en parli del Parkinson i mica en mica la ciutadania estiguem més informats, però sobretot més sensibilitzats.
Gràcies

"SIDA: UNA EPIDÈMIA, DOS MONS"

(foto: sinsida.com)
Sota aquest lema es va celebrar a Barcelona a finals de març el IX Congrés Nacional de la Societat Interdisciplinària sobre la SIDA. La idea ha estat que els principals agents que intervenen sobre la SIDA (afectats, ONG’S, administracions, professionals de la salut) s’apleguin per analitzar l’estat de la qüestió actual, així com marcar estratègies de futur conjuntament.
El lema però deixa constància de dues realitats molt diferents. La d’Occident on trobem una SIDA convertida pràcticament en malaltia crònica i on els problemes se centren en la prevenció. I la dels països del Tercer Món marginats també pel que fa les qüestions de salut. En aquest cas –absoluta prioritat de l’epidèmia- ens trobem amb la desesperant dada que un 90 % d’aquesta població infectada no rep cap mena de tractament.
Concretament a casa nostra existeix certa preocupació motivada pel repunt dels casos de SIDA dels darrers anys. Amb l’eficàcia dels tractament antiretrovirals s’ha anat estenent la idea que la malaltia és controlable, i és cert que la mortalitat ha baixat molt però també ho són les complicacions, efectes secundaris i toxicitats que provoquen aquests tractaments. Perquè en plena era de la informació i coneixement es donen pràctiques amb risc?
En aquest sentit es fa del tot necessari tornar a matxacar amb campanyes que informin sobre l’ús del preservatiu. I que ningú es confongui, ja que no es tracta de promocionar el sexe per el sexe o la promiscuitat -ja m’enteneu-. El preservatiu a part de ser el millor i més eficaç instrument preventiu de la SIDA, també ho és de malalties de transmissió sexual de les quals darrerament ha hagut un rebrot.
Altres temes d’actuació prioritària que han sortit al llarg del congrés i que s’hauran de començar a treballar si veritablament es vol fer front a l’epidèmia són la feminització de la malaltia, la descriminació i el estigma social que pateixen els infectats.
A Mataró hi ha dos elements que marcaran aquest any 2006 parlant de SIDA. Per una banda ens dotarem d’una nova eina local per fer front contra la SIDA: El Pla local de lluita contra la SIDA, i d’altra banda durant el mes de novembre es celebrarà a la nostra ciutat la 2ª Jornada de SIDA i Món Local a Catalunya, ja que així es va decidir en el darrer plenari de la Xarxa de SIDA i Món Local.