Fi del govern tripartit

El que malament comença malament acaba. Sé que és fàcil dir-ho a "toro" passat però una mica sí que es veia a venir. I durant els darrers mesos encara més. El govern catalanista i d'esquerres de la Generalitat de Catalunya del qual molta gent hi havia dipositat la seva il•lusió i esperança de canvi ja va tenir una arrencada complicada amb l'anada de Carod a Perpinyà. I al llarg d'aquest temps un seguit de despropòsits l'han anat modelant com un govern amb polèmiques, no cohesionat, i excessivament en el punt de mira mediàtic.
Hi haurà molt de temps d'ara en endavant per fer anàlisi d'aquest govern -i del que passarà les properes setmanes- però fent una valoració ràpida i personal -amb tota la càrrega de subjectivitat i militància política- atribueixo tot l'enrenou majoritàriament a ERC per la immaduresa que ha demostrat com a partit de govern i per jugar un doble paper de voler estar a dins i fora del govern. Coincideixo plenament amb les paraules d'en Ramon Bassas en la presentació de l'acte 2 anys de governs socialistes. Acte que ha servit per donar comptes i explicar a la ciutadania el què s'ha fet. Aquest rol exercit de manera continuada per part d'ERC els ha portat a ser apartats del govern i conseqüentment posar fi al govern anomenat tripartit. Com sempre es compleix la màxima de que les esquerres no s'entenen i acaben dividides mentre la dreta té la tendència a unir-se - ja pateixo per Prodi!-. Tot aquest mal ambient que ha causat ERC entra en una fase crítica a partir de la foto Zapatero-Mas amb l'estatut, que els d'esquerra no saben contrarestar i es deixen emportar per l'atac de gelosia.
Arribats aquí, aquest govern ja no té més recorregut i són tantes les coses que han anat sumant que el NO d'ERC a l'estatut és el detonant de la crisi. És clar que tothom té dret a posicionar-se amb l'estatut, però el govern de Catalunya amb un tema tan clau no pot estar dividit. Pasqual Maragall només ha tingut com a possible sortida el cop de timó donat, encara que aquest segelli la seva liquidació presidencial. Comparteixo l'anàlisi que fa en Francesc-Marc Álvaro assenyalant que és la fi del pospujolisme. I és que després de 23 anys de CIU i Pujol el govern que teníem fins ahir era el del canvi, l'alternatiu, el que encetava una nova etapa. Però aquest govern en concret no ha quallat, no ha pogut ser. I aquest govern pospujolista que havia de durar tants anys -Maragall assenyalava 8 anys per poder desplegar una acció de govern òptima- ha durat tant sols mitja legislatura. Una de les conclusions que arriba Álvaro es refereix a la incompatibilitat entre PSC i ERC. I potser sí que existeix aquesta incompatibilitat dels dos partits fruit de la concepció de país. Per uns el país és la nació catalana dins l'Espanya plural i pels altres la nació catalana que ha de ser independent. I aquest punt de partida diferent, segurament entre d'altres no ha permès un govern unitari i cohesionat.
A partir d'ara ves a saber que passarà, perquè ni el millor guionista de novel•la política hagués escrit unes pàgines tan rebuscades com les que s'han escrit fins ara. Interpreto que aquesta crisi ens portarà a un enduriment i escalfament de les relacions polítiques amb l'objectiu de rendibilitzar al màxim les properes convocatòries electorals. CIU ha viscut la seva pasqua particular, ja que ha passat d'estar políticament morta a ressuscitar. I el PSC intentarà fer palesa la seva hegemonia política ara més que mai ensenyant els resultats d'aquests dos anys -perquè tot i la crisi l'acció de govern ha estat molt positiva- i recolzant-se en la seva fortalesa de la política municipal.
El que personalment em preocupa més és el descrèdit que pot provocar aquesta situació a la política -que no només als partits polítics- i al nostre sistema de institucions democràtiques. I em preocupa que moltes de les persones que s'havien il•lusionat amb aquest nou govern acabin desencantades.