(VENTURA & COROMINA)En pocs dies hem vist com Silvio Berlusconi ha perdut dos partits fonamentals. Ahir el Barça trencava la ratxa invicta del Milan en San Siro des de 2003, però sobretot el partit perdut més important fou el que varen jugar els ciutadans en les eleccions italianes. Il cavaliere a punt de perdre el sobrenom pels intents tramposos després de no pair la derrota electoral va muntar el circ que ens té acostumats la dreta quan perd eleccions. L'esquerra de l'olivera ara té la responsabilitat de capgirar la situació de la mateixa manera que ho va fer el PSOE a partir del 14 de març de 2004. Ara entenc l'obsessió italiana pel fenomen ZP que omplia pàgines dels mitjans de comunicació i que inclús va arribar a crear programes de televisió. De totes maneres Silvio ha perdut el que ha perdut però no oblidem que és l'amo de molts dels mitjans de comunicació italians i que el seu poder econòmic és enorme. L'ànsia de poder d'aquest home deu ser semblant a la que anhelaven els emparadors romans per aquelles terres en èpoques passades.
El bon moment culé i les derrotes de Berlusconi em van fer pensar en la relació que hi ha entre el futbol i la política. De fet, aquests dies en la premsa hem anat trobant articles que en feien referència i el mateix alcalde Baron en un post també relaciona aquests dos mons.
I és que a vegades dóna la sensació que alguns partits de futbol emulen les guerres històriques amb la gran diferència que ara no es compten els morts sinó els gols i que amb els de l'altre bandol avui pots anar a fer una cervesa per comentar el partit. Els derbis barça-madrid per exemple donen aquesta sensació. El futbol durant molt temps també ha estat "l'opi" del poble i en periode franquista tota la repressió, i les pèrdues de llibertats, s'havien de canalitzar per algun lloc.
Quan el futbol es barreja amb partits polítics el coctel és perillós i són paradigmàtics casos com la propaganda de Marbella en les samarretes de l'Atletic de Madrid o les requalificacions que l'Ajuntament de Madrid (PP) va fer beneficiant descaradament el club merengue, que li va suposar uns injecció econòmica important per la qual van permetre fer fixatges clau -o no tant amb la perspectiva del temps-, podríem seguir amb més casos del "Regne" de València dignes de creació d'una assignatura en la carrera universitària de ciències polítiques en l'àrea troncal de la corrupció.
La relació entre el futbol i la immigració és un terreny molt més positiu que l'anterior, convertint-se en aquest cas el Barça en un fenomen clau de integració social i donant compliment aquell paràgraf de l'himne: "... tant es val d'on venim si del sud o del nord..."
El futbol és un esport espectacular i popular -en el millor sentit de la paraula ja que només cal una pilota-. I que per cert, s'ha de practicar més ja que com ha apuntat el ministeri de sanitat cal combatre el sedentarisme i que l'esport més practicat sigui veure partits per televisió.
El FC Barcelona està exhibint aquesta temporada joc i espectacle. El joc d'equip i l'estil d'aquest és la clau que sumats a l'art i màgia de Ronaldinho produeixen el fenomen blaugrana actual. Sens dubte aquests moments creen afició i si es porten amb formes correctes des de la col.letivitat creen convivència.
Una de les claus del Barça que el fan ser més que un club és que no té Berlusconis, ni partits polítics que l'ajudin. I això el fa ser de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada