Amb la presentació del llibre “Cent anys fent camí” d’en Manuel Cussachs el col·legi Mare de Déu de Lourdes tanca les celebracions del seu centenari. Quan llegeixi aquest llibre de ben segur em vindran molts records al cap, perquè tot i que no vaig estudiar allà –en la meva època d’EGB encara només era un “cole” de noies- hi vaig passar moltes hores de la meva infantesa. De fet cada tarda quan acabava les classes hi anava fins que la meva mare acabava la jornada laboral sobre quarts de nou del vespre. Déu n’hi do! Per tant moltes hores i molts records en aquell petit però familiar col·legi. Molt petit perquè de fet era – i és- una pista de bàsquet com a pati, un edifici que albergava les classes i l’edifici vell annexat a l’església i on es trobava també la comunitat de les religioses.
Allà vaig aprendre a llegir i escriure gràcies a la "hermana" Assumpció, que durant molts anys va estar a la porteria i encara és viva (102 anys) i per molts anys. És una persona entranyable, d’ella tinc molts bons records i de fet va ser un dels meus primers referents educatius de la infància. La "hermana" Jacinta o la "hermana" Amparo, actual directora de la comunitat per citar també alguna de les monges més carismàtiques.
Allà també vaig conèixer l’Alícia Romero una nena quatre anys més petita que el nen que era jo. No ho recordo però segur que algun pacte polític deuríem fer ja en aquella època.
No m’estranya que en la meva adolescència anotés tants triples jugant a bàsquet, perquè eren tantes les hores que passava allí...
Les franceses ja van rebre l’any passat la medalla de la ciutat de mans de l’alcalde com a reconeixement i agraïment per aquests cent anys. Personalment, també vull agrair aquests cent anys de les franceses a Mataró perquè em sento part sense ser antic alumne.
Per molts anys continueu sent un referent educatiu a la ciutat formant “bones persones”.
Allà vaig aprendre a llegir i escriure gràcies a la "hermana" Assumpció, que durant molts anys va estar a la porteria i encara és viva (102 anys) i per molts anys. És una persona entranyable, d’ella tinc molts bons records i de fet va ser un dels meus primers referents educatius de la infància. La "hermana" Jacinta o la "hermana" Amparo, actual directora de la comunitat per citar també alguna de les monges més carismàtiques.
Allà també vaig conèixer l’Alícia Romero una nena quatre anys més petita que el nen que era jo. No ho recordo però segur que algun pacte polític deuríem fer ja en aquella època.
No m’estranya que en la meva adolescència anotés tants triples jugant a bàsquet, perquè eren tantes les hores que passava allí...
Les franceses ja van rebre l’any passat la medalla de la ciutat de mans de l’alcalde com a reconeixement i agraïment per aquests cent anys. Personalment, també vull agrair aquests cent anys de les franceses a Mataró perquè em sento part sense ser antic alumne.
Per molts anys continueu sent un referent educatiu a la ciutat formant “bones persones”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada