"Se t'ha girat feina noi!"

El consell nacional del PSC a Tarragona no era un mer acte litúrgic, políticament parlant. A més dels mecanismes democràtics i processals del PSC en aquest acte es van produir alguns fets que ressalten per la seva importància.
Després de ser escollit gairebé per unanimitat (98% dels vots) Montilla s’adreçava a la militància en el seu primer discurs com a candidat del PSC en les properes eleccions catalanes. Tant l’ambientació prèvia amb un vídeo, que ressaltava la part més humana: la família, amics, companys, com després la intervenció de Montilla més personalitzada i amb més èmfasi del que ens té acostumats el nostre primer secretari.
Em va agradar molt com ho va fer el presidenciable, però més enllà d’això destaco de dissabte tres coses. Per començar el missatge prioritzat de les polítiques socials. I que la feina endegada pel president Maragall és la que Montilla vol potenciar com a proper president. “Ara és l’hora dels catalans” era el lema de l’acte que recollia aquesta voluntat de construcció social.
Una altra qüestió va ser l’origen del candidat. Com a milers i milers de ciutadans de Catalunya nascuts a Andalusia, Múrcia, Extremadura, a on sigui. Montilla va aprofitar per explicar la seva part de biografia més vinculada a l’arribada a Catalunya per acabar afirmant que se sent català d’elecció i de sentiment. I això és important. Perquè no té res a veure el fet d’haver nascut al país per ser més o menys catalanista.
Un altre fet que em va sembla rellevant lligat aquest discurs més humà i personalista de Montilla va ser la referència a les limitacions humanes. Ni és un gran humorista –clar que com va dir ell si el comparem amb Aznar...- ni el millor pentinat. “Però és que no em presento a cap càsting! Em presento a una cosa més important: ser president de Catalunya”.
La tercera conclusió de l’acte de dissabte és que estem davant d’un gran líder en construcció. I per tant Montilla no és un polític amb tot el lideratge i carisma ja complertats. Sinó que a mesura que passa el temps va guanyant. Vaja, un líder polític de la mateixa categoria que Zapatero, dels que milloren amb el temps com el bon vi. Això el pot convertir en un animal polític com a pocs, ja que si sumem aquesta potencialitat de lideratge a l’eficàcia, eficiència, bon govern i gestió demostrats el fan imparable.
Però dissabte també es va reconèixer el president Maragall. Que es qui va trencar l’hegemonia de 23 anys de president convergent. Ha estat el president del nou Estatut de Catalunya i ha estat el president del canvi de rumb cap a una Catalunya més oberta, pròspera i social.
El partit li va agrair la feina feta amb una gran ovació. I ell com ja ha demostrat sobradament va estar a l’alçada de les circumstàncies. Maragall ha estat un gran president que no ha sigut tractat de la manera que mereix el càrrec – i parlo per agents i entitats fora del PSC- i amb poc reconeixement de la feina feta. Sort que el temps posa les coses al seu lloc!

Per si algú tenia algun dubte dissabte no hi va haver ferides obertes, ni divisions paleses. Tot el contrari tothom a una recolzant Montilla i fent pinya en un partit encara més fort des de dissabte, obrint així un nou període que promet.