Joan Bigorra

Vaig conèixer en Joan Bigorra en reunions que fèiem amb comerciants i veïns del centre per tal d’abordar la situació de les persones indigents fa tres anys
A partir d’aquelles reunions la relació amb en Joan era de proximitat. Quan tenia qualsevol tema municipal a plantejar no dubtava en adreçar-se a mi. Curiosament amb en Joan ens creuàvem cada dia, dia sí dia també, a ¾ de 9 del matí. Ell anava a deixar la seva filla a escola i jo els meus. Aquesta trobada de segons, però diària, de dir-nos Bon dia era una rutina.
Precisament aquesta setmana que hem conegut la tràgica mort del indigent de la plaça les Tereses en Joan també ha mort.
Segurament el fet de veure’l sempre acompanyant la seva filla, el fet de ser tan jove, i el fet de que cada ens vèiem és el que et fa viure aquesta pèrdua com una cosa extraordinària.
Sabem que la mort forma part de la vida i que és una cosa normal. Però quan aquesta fa presència en els éssers més propers i estimats i/o en casos que trenquen una estipulada normalitat (llarga malaltia, vellesa...) la mort ens sucumbeix.
Quan veus nens petits pel mig... és terrible.
Només desitjo que la seva família –sobretot la petita- superin aquesta situació i puguin tirar endavant.
Pel que fa en Joan tard o d’hora ens hem de veure fruit d’aquesta naturalitat de la vida que és la mort.